Musiquetes de la Maria

La castanya

2010-04-25T02:30:00.000-07:00

Uoh!!

http://lacastanya.blogspot.com/

Hi ha coses que no s'entenen...crisi? no hi ha sortides? els segells s'enfonsen? Doncs els de LA CASTANYA es mereixen... un monument! S'han de tenir ganes i pebrots per tirar endavant un segell musical als temps que corren...molt bé!!

I a més ara tenen entre els seus fitxatges al geni TED LEO amb els seus farmacèutics, i aquest nou disc que han tret "The brutalist bricks"... no us els perdeu!

Espero que els vagi molt bé als de La Castanya...i que editant discos de grups ben coneguts els conegui més gent (com m'acaba de passar a mi :-S)

Endavant!

Per escalfar una mica l'hivern, escoltem Summertime

2010-02-05T04:55:00.000-08:00

Ostres, no hi ha gaire res a dir,aquesta gent de The Drums són entranyables i aquest EP amb 6 cançons rodones s'enganxa com si res, i si no hi pares atenció encara et trobaràs fent snowboard tot tararejant les seves melodies!

http://www.myspace.com/thedrumsforever

Tots som pirates

2010-01-30T08:55:00.000-08:00

Ja fa...més d'una dècada que es parla de la pirateria musical. El govern i els carronyaires de la SGAE s'entesten a fer lleis que per als consumidors habituals de recursos econòmics limitats (la gran majoria de nosaltres) ens semblen ridícules i en ocasions insultants.
Ara sembla que els de la tecnologia de la poma volen fer el salt que es va fer digitalitzant la música, amb els llibres, els famosos ebook. A mi em sembla que perquè ens hi acostumem...haurà de passar molt de temps. Us imagineu tenint un ebook al wc per entretenir-vos quan..ejem...o enencent l'aparell al llit per llegir un conte abans d'adormir-vos?
Crec que la pirateria musical en aquest món és inevitable, no es pot comparar amb el món dels llibres, escriptors i literatura tot i que si voleu tot és art i un músic és artista igual que un escriptor. Però...ostres, abans no existia la música gravada! Quan es va començar amb els primers discos, és clar tothom en comprava perquè no tenies més remei si volies escoltar aquelles cançons que tan t'agradaven. O això o anar-los a veure en directe. Però amb l'esclat d'internet, la massificació d'ordinadors i tota la pesca, amb la música en MP3, sembla que els formats (casset, cd, vinil) de suport de la música han perdut sentit, si pots passar de caset a vinil o d'un mp3 amb tres cents discos en un dvd a...el que sigui, ja m'enteneu. La música gravada és música gravada i punt, tant hi fa en quin format.
Alguns diran "ooh la qualitat!", sí, sí, és clar. Això importarà als tècnics. Una persona que escolti música com a afició no es fixarà pas gaire en si una cosa se sent a la perfecció i no, amb tal que soni "bé" ja ens conformem.
Temes diferents són la música en directe (el futur dels artistes) o l'edició de discos en diferents formats i la compra d'aquests per part dels melòmans...però en el sentit de tenir-los com a, gairebé, peces de museu. Això són coses que perduraran per més pirateria musical i rapidshares que hi hagin, però segons el meu parer els artistes haurien de destapar-se els ulls, uns ulls que en gran part tapen institucions com la SGAE (que fa la seva feina però sense tenir en compte els consumidors, i això no porta enlloc), i veure realment que venent discos mai més es podran guanyar la vida.

Apostem fort pels concerts, carai, apostem perquè es conegui quanta més música millor, apostem per una cultura musical de verue la música en directe i d'escoltar grups d'arreu del món compartint els sons que tant ens fan vibrar.

Per començar l'any amb bon peu, quiero evitar la baldosa que baila!

2010-01-03T13:42:00.000-08:00

"Los peces de colores" és el nou disc dels Nueva Vulcano. Sí, la portada és força horrible amb aquests peixets pixelats fins al límit, però tranquils, que l'interior és el millor de tot. Cançons amb lletres dignes de recordar...això és poesia, oh i tant, poesia de la bona acompanyada de melodies que fan que sigui més fàcil arribar-te al cor...i conservar els versos a la memòria...

Bon any a tothom!

Les dues bessones: Tegan and Sara

2009-12-16T13:46:00.000-08:00

Dues bessones que fan una parella creativa genial. Diuen que no els va anar bé allò de composar les dues juntes i per aquest darrer "Sainthood" han tornat al que feien sempre, o sigui comoposar cada una per la seva banda i després trobar-se per fer les cançons. No sé vosaltres, però trobo que en aquest darrer disc han estat simplement...genials!!! Hi ha una bona pila de melodies (encara que en una mateixa cançó hi hagi canvis de ritme) per cantar, taralejar, xiular, bé, ja sabeu, tota la pesca, i és un veritable banquet per als devoradors de melodies com una servidora.

Qui ha dit que a les noies no els agrada la música? Aquest parell en saben molt i tenen corda per llarg...

Un conte de Nadal diferent

2009-12-05T13:44:00.000-08:00

Una vegada, fa ja quatre anys, vaig escriure un Conte de Nadal per una persona molt especial que gràcies al destí, que no saps mai per on et sortirà, i també al Jesús Brotons i la llavors genial revista Very Metal, vaig conèixer i més tard ens vam acabar enamorant.

Com que passada la frontera del primer de Desembre ja sembla que el Nadal i les festes siguin tot just demà, doncs què carai, no ens esperéssim pas a publicar el conte el dia vint-i-quatre ni res semblant. Amb tots vosaltres.... "La noche de un 24 de Diciembre" (original en castellà). Ah, i Bones Festes. Regaleu molta música!!!!!!!!!!!

LA NOCHE DE UN 24 DE DICIEMBRE (y lo que siguió después)

A Claudio Andrés, el metalero más simpático del otro lado del charco.

Unos años atrás, el invierno en Cataluña se estaba presentando realmente difícil. Las temperaturas, durante todo el día, no conseguían subir de los cinco grados positivos, y aquella pequeña ciudad ampurdanesa y sus habitantes estaban medio congelados. Justamente durante aquellas vacaciones de Navidad una pareja muy especial, el señor y la señora Kilmister, estaban alojados en un conocido hotel de Figueres. El sr. Lemmy Kilmister era el cantante y bajista de una importante formación rocanrolera llamada Motorhead. Dicho grupo, estaba de gira presentando su nuevo álbum, y en nochebuena tenían programado un megaconcierto en la sala Starlight de Barcelona. Doro o, lo que es lo mismo, la señora Kilmister estaba embarazada, y por uno de sus antojos le dijo a su marido si podía ir com él a España para acompañarle en los conciertos y así pasar las navidades de aquel año en tierras españolas, donde la pareja era muy querida por el público metalero.

-Qué te apetece comer hoy, cariño?- le dijo Lemmy a su amada, cuando era mediodía de aquel 24 de Diciembre.

-Pues....me parece que quiero un plato de comida china y sandía.....no tengo ganas de bajar a ningún restaurante, hoy no me encuentro del todo bien.....- dijo Doro, desde la cama de aquella magnífica habitación de hotel.

-Qu..qué te ocurre, cariño?Otra vez la cabeza?-Lemmy sacó la cabeza del baño, donde se estaba peinando, para mirar a su esposa. Ella, tenía ya la barriga muy grande, el parto estaba al caer. Pero, a pesar de las advertencias del médico, Doro no se quiso perder aquel magnífico viaje con su marido en España.

-No, es sólo que estoy muy cansada, con todos los autógrafos que tuvimos que firmar ayer, por no hablar de las fotos con los fans...estoy exhausta.

-No me extraña....bueno, tu tranquila, encargaré comida china y sandía y comeremos aquí, te parece bien? Luego ya partiremos hacia Barcelona para el concierto de esta noche, pero si no quieres venir pue....

-No!!-le cortó Doro- De ninguna manera, cariño, yo quiero venir contigo!!

-Muy bien, muy bien, no hace falta que grites, bomboncito....lo que tú quieras.- Lemmy salió del baño, se dirigió hacia la cama y besó a su esposa.

Comieron tranquilamente, y, unas horas más tarde, subieron dentro del Mercedes negro que les llevaría a Barcelona. Durante el viaje, que duró una hora y media más o menos, se puso a nevar. Era realmente precioso, aunque hubieses visto nevar mil veces aquello era especial....era la noche de nochebuena, y ver caer la nieve, junto con las luces de colores y el ambiente de felicidad navideña que se respiraba era algo siempre muy agradable, algo muy sencillo que, sin saber cómo ni por qué, te llegaba al fondo del alma y te dibujaba una sonrisa en la cara. Era la Navidad.
Lástima que la nieve sea un grave problema en ciudades como Barcelona....al llegar, fue un infierno. No había suficientes máquinas para limpiar todas las calles y la cantidad de tráfico era impresionante. Se quedaron atrapados por el tráfico durante una hora, y el conductor que les llevaba decidió, si a los señores les parecía bien, ir directamente a la sala Starlight, sin antes pasar por el hotel. Porque, de no ser así, tenían muchas posibilidades de no llegar a tiempo para el bolo.

-Haz lo que creas conveniente, pero tengo que llegar puntual para el concierto- se limitó a decir Lemmy, desde el asiento de atrás.
Así pues, el chófer puso rumbo a la sala Starlight. Llegaron media hora justa antes de que empezara el concierto de Motorhead. Los teloneros ya estaban tocando desde hacía un rato largo. La sala estaba llena hasta el último rincón. Se respiraba un aire cargado, con varios olores, tabaco, alcohol y marihuana eran los que se distingían más fácilmente. La señora Kilmister se encontraba muy mareada en aquel ambiente pero, con su carácter de amazona, quiso quedarse para ver a su marido tocar. Cuando empezaron a salir juntos, al principio de su relación, hacían actuaciones conjuntas, algunas de ellas realmente apoteósicas. Era genial poder ver cantando a la vez a dos grandes voces del metal como son Lemmy y Doro, pero, además del “rollo profesional de la música” se veía que entre ellos dos había un gran amor, y eso les daba una fuerza especial que de otro modo no hubiera existido. Pero des del tercer mes de embarazo, decidieron que era mejor para Doro dejar la música una temporada, hasta que hubiera nacido el niño, aunque Doro quería tanto a su marido y a la música que nunca se perdía ninguna actuación de Motörhead.

Y empezó el show. El público no paraba de gritar, enloquecido, mientras iban desfilando los temas más conocidos de la banda: ”over the top”, “Killed by death”, “Bomber”, “Ace of spades”...etc. cuando, de pronto, ocurrió. La señora Kilmister se puso de parto. Los dos roadies que la atendían no sabían qué hacer, llamaron a una ambulancia pero no podía acudir porque, además de ser nochebuena, las carreteras estaban heladas y no se podía circular con facilidad por la ciudad.

El concierto terminó. Informaron de la delicada situación a Lemmy, que casi se mareó y cayó al suelo cuando se enteró de que su mujer estaba a punto de dar a luz en un oscuro backstage y no habia ningún médico alrededor. Entre Lemmy, Phil y Mikkey(los componentes del grupo) consiguieron llevar a Doro hasta el camerino más limpio que encontraron, la colocaron encima de una incómoda cama – la única que encontraron en todo el local – y fue allí donde vino al mundo el bebé Kilmister. Nada más nacer, ya hizo gala de su gran voz, heredada de sus padres.....en otras palabras, dejó a todos los presentes sordos con su persistente llanto.

Todo el mundo estaba como loco, la noticia de que los Kilmister acababan de ser padres corrió como corre la Tramuntana en el Cap de Creus, y cada vez había más curiosos que querían colarse al backstage de aquella sala para ver qué diablos estaba pasando en realidad. Los de seguridad hacían lo que podían, que desde luego no era mucho....mientras tanto, dentro de aquel camerino, Doro mandó a su marido y padre recién estrenado buscar alguna cosa para su hijito...algo para arroparlo, alguna mantita, lo que fuera. Lemmy, nuestro viejo Lemmy, lloraba de felicidad. Aún no se creía lo que estaba viviendo. Se contuvo como puedo y buscó lo que le había indicado su esposa. En la habitación no había nada, por lo que decidió.....salir del camerino. Fuera, el número de fans concentrados era impresionante. De repente Lemmy se encontró indefenso, bajo aquella avalancha de gente que le gritaba cosas que él no conseguía entender, y gritó, con su característica voz:

-A ver, alguien tiene una mantita para mi hijo, que hace diez minutos ha nacido en este camerino??!! - La gente quedó bastante flipada. Un muchacho joven, un metalero decidido, ofreció a Lemmy lo primero que se le ocurrió: la bandera de Motorhead que llevaba en las manos. Lemmy, sin saber muy bien lo que hacía, cogió al chaval y lo metió con él en el camerino, cerrando la puerta tras él con un gesto rápido.
Una vez dentro, el pobre joven se quedó alucinando al ver a su musa, Doro, con aquella criatura de piel rojiza y arrugada como todos los recién nacidos, entre sus brazos. Pero era un tipo inteligente, y sin vacilar mucho alargó su bandera a la madre, que le sonrió feliz. Una vez arropado el niño, el joven dijo, sin sacarle los ojos de encima:

-Vaya, pero si parece el mismo Jesucristo!!- Este comentario provocó la risa de todos los presentes, hasta pareció que el mismo bebé se riera. Sin pensarlo dos veces, decidieron que había nacido el gran Jesus Kilmister.
El ambiente en el backstage de la sala Starlight se relajó un poquito. Informaron como Dios manda a los presentes de la gran noticia, y se repartió champán importado y turrones entre los presentes. Fue una noche muy especial, porque los fans que en un principio habían venido a curiosear infiltrándose como habían podido se solidarizaron con los padres y fueron desfilando al camerino para ver al recién nacido y a la madre y dejarles alguna cosa como recuerdo, aunque sólo fueran dedicatorias, todo estaba permitido.

Los fans empezaron a abandonar el local, pero al llegar a sus casas se apresuraban a dar la gran noticia a todos los que querían escucharlos a aquellas horas sin pensar que estaban borrachos o mal de la cabeza porque, para ser sinceros, lo que había pasado si no lo habías visto no te lo creías, había sido espectacular y único.
Los padres, se habían querido quedar en el camerino durante lo que quedaba de noche porque estaban encantados con las visitas de aquellos fans que no paraban de llegar cargados de regalos para su “little Jesus”.

Por la mañana, aparecieron delante de la sala Starlight tres personas muy especiales, que habían venido desde muy lejos siguiendo la estrella-logo de la sala, una estrella de neón que parpadeaba incansablemente en la pared de encima de la puerta de la sala.

El rey blanco, Elvis Presley, había llegado con su impactante limousine blanca, y regaló al peque un manual de “el rock y las drogas”, basado en su propia experiencia, para cuando creciera. Además, antes de irse, cantó “Love me tender”, pero no bailó con su singular movimiento de caderas ninguno de sus hits, porque se moría de vergüenza.

Un poco más tarde, llegó el rey rubio, con su zepelín. Había llegado la hora de que Robert Plant ofreciera su regalo al bebé: una colección de pantalones ajustados y camisas floreadas que él mismo había llevado en los conciertos de aquellos maravillosos años setenta! Y, además, tuvo el detalle de venirse con él el gran Jimmy Page, que le regaló una guitarra al peque y los dos le tocaron en directo el “stairway to heaven”, con alguna que otra lagrimilla. Fue muy emotivo.

Todos esperaban impacientes al rey negro, que no aparecía por ningún lado. Finalmente, todo se aclaró cuando recibieron por correo urgente un paquete que contenía un planisferio donde se indicaban los paises más pobres y los más ricos, junto con una nota del rey negro donde informaba de la causa de su ausencia: la pasma había interceptado la patera donde venía con un grupo de amigos y, aplicando la ley de estrangería española, lo habían devuelto rápidamente a su país de origen y no le dejaban entrar,de ninguna manera, en España. Así que desgraciadamente nunca pudieron revelar la verdadera identidad del rey negro, porque era un inmigrante sin papeles.

Pero el pequeño Jesus Kilmister, cuando sus padres le explicaron todo esto que yo os acabo de contar a vosotros, decidió que su rey negro no podía quedar en el anonimato de esta manera, y removió cielo y tierra – e infierno – para encontrarlo. Pero nadie sabe qué le ocurrió en realidad. El primogénito de los Kilmister desapareció, sin más, de jovencito. Hay quien dice que murió en su búsqueda frenética sin rumbo, otros apuntan que quizás lo encontró y se quedó a vivir con su querido y desconocido rey negro, y hay incluso quien se atreve a decir que el rey negro nunca existió y que lo del paquete y la nota fue una farsa que ideó alguien..........sea como sea, esta estrambótica y descabellada historia le enseñó a Jesus una cosa muy importante, y que jamás olvidaría: el rock es igual para blancos que para negros pero, desgraciadamente, el mundo en el que vivimos no.

Maria, 9 de Julio de 2005

Oh, love....Love of Lesbian, ...what else?

2009-11-25T10:01:00.000-08:00

Love of lesbian no és com un petonet tímid a la galta. Love of lesbian primer comencen amb un petonet a la galta que t'atrapa com una petita "xispeta", després segueixen i aprofitant el teu astorament et morregen, després amb la llengua, i després...et fan l'amor, mentre tu, feliç, et deixes fer.

Aquí els teniu, amb un dels directes més xulos i ben portats del nostre país. Tant si toquen en un ambient íntim (com ho va ser el primer concert que vaig veure d'ells a la sala de Discos Castelló a Barcelona) com en les festes d'un poble per a un públic popular que no es coneix el seu tarannà ni els seus temes, ells triomfen. No en fallen una. Van començar humilment, i ara són molt amunt. Amb esforç...i sobretot, perquè en aquest país i part de l'estranger ;-) hi ha gent sensata que s'ha adonat del potencial d'aquests músics, i de les lletres del sempre original Santi Balmes.

I quant temps porten? Ostres...lo seu realment té mèrit. Ara ens toca a nosaltres, els que no sabem fer altra cosa que no sigui escoltar música. Ara ens toca recolzar fins al final a aquests grups tan bons...perquè no ho deixin mai de ser i creixin encara més i més. Endavant!!

Anni B Sweet, la petita fada

2009-11-24T09:27:00.000-08:00

La madrilenya és com una fada(sí, ara existeix un nou estil que es diu "fada-indie-folk", ja-ja), i si no em creieu, escolteu-ho vosaltres mateixos...amb cançons rodones com la que ja hauria de ser arxiconeguda Motorway...ja es veu que aquesta noia pot arribar lluny!

La llum dels teus ulls m'esgarrapa!

2009-11-21T14:13:00.000-08:00

Singles a Catalunya, com els que s'editaven abans en vinil i recentment en cd? De debò? Grups catalans com els Espart hauríen de vendre com a xurros cançons com aquesta...que, perdoneu-me la rudesa, està de puta mare i és un coi de single rodó!

Avui, una sessió de titelles en un conte molt, molt especial. Pareu bé les orelles!

http://www.youtube.com/watch?v=W9p7wbChpWs

Un, dos, tres i...Jeremy Enigk

2009-11-12T13:22:00.000-08:00

Sunny Day Real Estate, The Fire Theft...aquells dies ara semblen lluny. El cantant va tirar endavant la seva carrera en solitari i l'ha dut amb força èxit fins al moment.

Jeremy Enigk (uf a veure quan m'aprenc el cognom) té una predilecció especial per una zona del Mediterrani...concretament cap a Sant Feliu, i això el va portar a voler gravar el seu últim disc...amb músics catalans, de formacions de per aquí que tots coneixem (a veure si reconeixeu els de la foto...). I no és maco, això?? (que es deia abans).

Dons sí, molt maco, i sobretot si teniu l'oportunitat de veure al Jeremy en concert per Barcelona....i si no es pot, al menys de sentir la seva música amb "vale oso" o si ho preferiu "ok bear", el disc amb veu de Seattle i músics d'aquí. Un molt bon exemple per demostrar que la música feta aquí és d'igual qualitat que la feta allà. Llavors, per què tants complexes?

En fi, vaig a seguir escoltant a Jeremy Enigk...Genial personatge, mai decepciona!

Un cafè amb Helena Miquel

2009-11-10T13:42:00.000-08:00

Si ahir parlàvem de si és millor el disc, o millor les cançons soltes i independents, avui podríem parlar de noms propis més que de discos i de grups. Un nom propi a tenir en compte al nostre país és el d'Helena Miquel. Alguns la coneixereu pels Facto Delafé y las Flores Azules, o potser com la parella de Oscar Daniello, veu principal dels Facto Delafé, i també bateria dels genials Mishima, o els més veterans en l'escena...és indubtable que l'associeu amb els Élena, on n'és la vocalista, que per cert aquest any han tret un altre disc, "Un cafè, setanta matins".

Ho veieu? Això s'està convertint en un culebrón...tantes relacions entre grups de discos i de parelles....m'encanta! Això demostra la salut de l'escena, segons el meu parer. Una escena que hem d'animar a créixer, que la gent torni a anar més sovint als concerts, que abans d'adormir-nos una veu suau i dolça com la de l'Helena Miquel ens xiuxiuegi un "bona nit", o que quan estiguem tristos en lloc d'escriure bestieses en un blog (no miro ningú ¬¬ autocrítica pura), ens dediquem a escoltar aquella música que sabem que ens regalarà un somriure tan bon punt apretem el "play".

Més música, siusplau, més bona música (de casa o de fora, però si primer no valorem el que hi ha a casa...) a les nostres vides, i més somriures com el seu, el d'Helena Miquel, una de les referents a l'escena estatal.

Delicatessen musicals

2009-11-09T01:36:00.000-08:00

Si sou habituals de la ràdio i us agrada anar cercant coses noves al dial, segurament més d'un vespre us haureu topat amb la ràdio d'iCat FM, entre les nou i les deu del vespre, i haureu pogut sentir algunes Delicatessen musicals d'un programa que es diu així, Delicatessen, conduït per Albert Puig.

Aquest programa m'agrada especialment perquè l'Albert, a més de fer una tasca de difusió excel·lent de la música que habitualment no se sent a la ràdio, dóna més importància (ja sigui pel format del programa, pel seu caràcter personal o pel que sigui) a les cançons com a peces soles que no pas als discos sencers.

Aquest és un debat que ja porta anys obert, i recentment, amb la massificació de la música en MP3 i formats comprimits que la gent es baixa d'internet i escolta on vol, s'ha tornat a posar sobre la taula. Crec humilment que el que fa Albert Puig és des de fa anys el que més funciona: les cançons com a peces independents. Sempre hi haurà, evidentment, els grans discos de la història de la música o els discos que simplement són "grans obres mestres" per motius personals de cadascú de nosaltres; ara bé, pels consumidors habituals de música crec que el disc, de dotze, tretze, o catorze cançons, el disc estàndard, el que abans s'editava amb el format caset i més enrere amb vinil, ha perdut molt de protagonisme.

Ara el que mana són les cançons...quants de vosaltres teniu ipod? Quants discos sencers escolteu? Cada vegada ens anem fent unes "playlist" més personals segons el que mana a cada moment...

Bé, és només una opinió, el cert és que Delicatessen és un programa boníssim pel que fa a la qualitat musical perquè Albert Puig és un melòman que sap triar.

I pels curiosos, podeu escoltar i/o baixar-vos els podcast dels programes a la següent adreça:
http://www.catradio.cat/pcatradio/crItem.jsp?seccio=programa&idint=861

els AMICS de les ARTS presenten...L'home que treballa fent de gos

2009-11-08T10:46:00.000-08:00

L'home que treballa fent de gos a les festes infantils treu la pols a la disfressa;
puja al seat panda atrotinat, que avui quasi ni s'ha engegat, i no pot mai passar de quarta.
Avui l'ha contractat una família benestant de la ciutat, que viu a la part alta;
para i fa deu euros de benzina, que no en té pas per més, i fa un vistasso a les revistes.

L'home que treballa fent de gos a les festes infantils, aparcar sempre li costa.
I amb el temps que fa, que fa de gos, encara es posa nerviós, truca i espera resposta.
Irromp a la festa amb un pastís, cantant cumpleaños feliz, i li va d'un pèl no caure.
Fa ninots amb globus de colors, i una espasa d'Star Wars, i un ós, i flors, i un dinosaure...

L'home que treballa fent de gos a les festes infantils, fa un senyal a la mestressa;
que el convida a prendre un cafetó, mentre li firma el taló; no troben tema de conversa.
Ella me l'agafa de la mà i el porta al cuarto de planxar, ell de lluny sent la mainada;
Fan l'amor d'una forma animal, entre camises i xandalls; mitjons, petons i americanes....

L'home que treballa fent de gos marxa com si fos famós mentre veu arribar al pare,
L'home que treballa fent de gos, els fa feliços a tots, deu canalles i una mare.
L'home que treballa fent de gos a les festes infantils no sap pas què coi li passa:
gira els ulls cap al retrovisor, la dona abraça aquell senyor, amb l'amor ell no hi té traça...

Mitjons, petons i americanes....
I un ós, i flors, i un dinosaure....
(x5)

Fa poc que es parla d'aquest grup, dels AMICS DE LES ARTS, però trobo que encara no tenen la difusió que es mereixen...a veure si amb aquest disc que trauran a la venta l'1 de desembre, "Bed & Breakfast" aconsegueixen tot el ressò que es mereixen.

Els Amics de les Arts tenen alguna cosa molt especial...com tota aquesta fornada de nous grups cantant en català en un univers més aviat indie (tot i que les etiquetes mai han estat el meu punt fort i per això val més parlar de noms propis sense entrar en etiquetatges subjectius; o sigui, Manel, Refree, etc) que a hores d'ara encara m'estic preguntant com pot ser que no sonin diàriament a les ràdios...és clar que podem aprendre idiomes i anar-nos-en a l'estranger i tot el que vulgueu, però descobrir personatges com un home que treballa fent de gos i el seu encant en Català, no té preu.

Per cert, a la seva web us podeu descarregar els discos que tenen editats fins al dia d'avui...ja em direu què més voleu! http://elsamicsdelesarts.wordpress.com/

Com? Sí, jo també els vull veure en concert a Girona o a la propera edició de l'Acústica de Figueres...encara que això ja no depèn de mi ;-)

Una veu bonica i amb personalitat

2009-11-08T01:10:00.000-08:00

No sé què passa en el món de la música en general, però sempre es colen més nois que noies. Pot ser que hi hagi part de tòpics (sobretot en el món del rock and roll i les seves múltiples ramificacions), però també es una realitat: les noies no es dediquen tant a la música com els nois. Mireu aquest blog...lamentablement, a dia d'avui no hi apareix cap noia. Ostres, doncs ja va essent hora de canviar això...i és per aquest motiu que Neko Case, la gran senyoreta amant dels animals que es va presentar fa uns anys com la parella de Danko Jones (no m'imagino com deu ser la casa de dos músics...jeje però segur que seria divertit entrar-hi), s'emporta tot el protagonisme a dia d'avui per reivindicar els seus treballs, primer amb " Fox Confessor Brings The Flood" i fa poc amb el seu "Middle Cyclone". No parlarem ni de millor ni de pitjor, tots dos discos tenen bones cançons i sobretot tenen el seu segell personal..amb les constants referències als animals, i la seva veu...que és, siguem sincers, una veu preciosa.

Stradivarius, qualitat musical

2009-10-29T10:36:00.000-07:00

Ja fa temps que aquesta cadena de botigues de roba Inditex, les Stradivarius, es van posar de moda (i es van anar estenent com una plaga, tal i com ha passat amb tantes altres de la seva espècie).
Desconec la seva relació amb els prestigiosos instruments, però és ben cert que si mai entreu a una botiga Stradivarius i pareu les orelles, no ho passareu gens malament, tal i com es podria pensar d'una botiga de moda d'aquestes característiques.
Les botigues Stradivarius posen uns cd's propis amb l'actualitat musical mundial, però a diferència d'altres botigues, com deia, aquí es pot apreciar una certa qualitat musical que manca en d'altres llocs. Per exemple, a més dels inevitables grans hits que sonen a tothora per les radiofórmules, també es colen cançons de Neko Case, per dir alguna cosa, i això em fa pensar que els personatges anònims que confeccionen aquests cd's no les tenen pas gens de brutes, les orelles.
Ja era hora que alguna botigueta de roba es fixés una mica més amb el seu fil musical!

The New Raemon (més Ramon, més música, més a prop)

2009-10-25T01:41:00.000-07:00

Ramon Rodríguez, més conegut per tots potser com el cantant dels barcelonins Madee, fa poc temps va decidir encetar la seva carrera en solitari sota el nom de The New Raemon...primer va ser amb "A propósito de Garfunkel", després amb el petit EP "La invasión de los ultracuerpos", i ara ens arriba des d'una "Dimensión desconocida".

Fidel al seu estil, un estil propi que ja s'apuntava amb "A propósito de Garfunkel" i tots pensavem...ostres, què carai fa ara aquest tot sol només amb aquesta guitarra! I ens ha anat demostrant, concert rera concert i disc rere disc que és un dels millors compositors de casa nostra, i sense envejar res als senyors de l'altra banda de l'Atlàntic. Bé, Ramon, bé!!!!!

Eric Fuentes es llança a l'aventura

2009-10-20T15:28:00.000-07:00

Ell s'ho cuina i ell s'ho menja. Sí senyor, amb el segell de personalitat pròpia i de qualitat. El cantant dels Unfinished Sympathy en solitari amb el seu disc "Bahia Paraiso", editat...sí, ho heu endevinat: a la seva discogràfica Hang The Dj! Records.

Altament recomanable. Un dels grans compositors que tenim per aquí...i una de les persones que fan moure la música, que estan en tot i per tot. Personatge imprescindible a les vostres discoteques i a les vostres vides, no el perdéssiu de vista.

Suena como muy, muy...Muy Fellini

2009-10-20T13:58:00.000-07:00

Ja han arribat. Ja són aquí. Mi-te'ls! Com bons companys, el bateria dels Half Foot Outside i el Juan Maravi dels Sök.

Mola, eh?? Els bons músics del país uneixen esforços i passions per regalar-nos petites joies, tan especials i íntimes que, si tanques els ulls i et deixes portar, et poden dur fins a un concert acústic de format reduït... i això no passa cada dia. Celebrem-ho!

Half Foot Outside...atacan de nuevo!!!

2008-11-19T12:02:00.000-08:00

"Heavenly".....

música!

música!

discazo!

Alegria!!!!

Això és bona música, i per una vegada no l'etiquetarem...és música del nostre país, lliure, bona, i apte per a tots els públics. Enjoy!! :-)

Des del Nord del Món

2008-10-27T10:09:00.000-07:00

Bravo. No puc dir res més, vaja, és que sembla que hagin desenterrat alguna fórmula màgica de sota un tros de gel!!
Bromes pesades a part, Sigur Rós ens han demostrat amb el seu últim disc que ells també fan músiques alegres. S'ho tenien ben amagat...!!!

Un xic de música èpica per quan sentiu que alguna cosa no acaba d'anar bé a la vostra vida. Disfruteu-la com s'ho mereix, plàcidament, ara que els dies s'han fet més curts i les nits poden arribar a ser eternes, una mica com a la seva Islàndia...

SÓC UN D'ELLS...

2008-10-13T09:32:00.000-07:00

Si teniu un xic de temps per parar-vos a escoltar Antonio Luque (el Sr. Chinarro), alguna cosa em diu que us sentiureu, com per art de màgia, més a gust en aquest món on de vegades els sentits de les coses es desfiguren amb massa facilitat, perquè els gastem tant, de fer-los servir cada dia...

"A mí también me gusta dedicarle tanto tiempo a estar ausente,
pero los demás van a tomarte por altiva, así es la gente.
Qué profundidad y qué abstracción, es ella tan interesante.
Casi un millón de cosas en voz alta, dirán barbaridades,
barbaridades ...

Tímidos del mundo uníos,
un poquito de concentración, uníos.
Tímidos del mundo uníos,
que no pare la conversación, uníos,
uníos ...
uníos ...
uníos ...

Estás callada por indecisión y te llaman orgullosa,
mientras distraída mirarás al mar pensando en otra cosa.
Tras las gafas de lectura pueden ya pasar las horas,
mientras cantaré por nuestra unión dispersa como la de las olas,
la de las olas ...

Tímidos del mundo uníos,
un poquito de concentración, uníos.
Tímidos del mundo uníos,
que no pare la conversación, uníos,
uníos ...
uníos ...
uníos ... "

ALOUD MUSIC

2008-09-22T08:31:00.000-07:00

http://www.aloudmusic.com/descargas.php

Sembla que en el món de les discogràfiques alguna cosa ha canviat... Trobo molt interessants les iniciatives com aquesta, d'Aloud Music, que ha decidit penjar el seu cartell a internet, deixant oberta la possibilitat de pagar o no per allò que et descarregues. Qüestions de màrqueting a part, la música és molt bona...i sinó mireu les referències de grups com Nothink, Ghouls'n'ghosts o Hedtrip...i això es fa aquí! Qui diu que no s'ho creu? Vaja...

Bon Iver i el seu "falset"

2008-08-03T14:35:00.000-07:00

No ho sé, però aquest home té alguna cosa que el fa especial...la manera com connecta amb les cordes de la seva guitarra, i la manera que té de cantar...

Deixant de banda el seu "falset", aquestes cançons del "For Emma, Forever Ago" són ideals per disfrutar amb auriculars, però la veritat és que... realment són ideals per disfrutar-les en companyia agradable, encara que això pot ser que sigui un xic de més mal aconseguir que uns auriculars...

Bon Iver, Bon Iver, Bon Iver!