Oh, love....Love of Lesbian, ...what else?

Love of lesbian no és com un petonet tímid a la galta. Love of lesbian primer comencen amb un petonet a la galta que t'atrapa com una petita "xispeta", després segueixen i aprofitant el teu astorament et morregen, després amb la llengua, i després...et fan l'amor, mentre tu, feliç, et deixes fer.

Aquí els teniu, amb un dels directes més xulos i ben portats del nostre país. Tant si toquen en un ambient íntim (com ho va ser el primer concert que vaig veure d'ells a la sala de Discos Castelló a Barcelona) com en les festes d'un poble per a un públic popular que no es coneix el seu tarannà ni els seus temes, ells triomfen. No en fallen una. Van començar humilment, i ara són molt amunt. Amb esforç...i sobretot, perquè en aquest país i part de l'estranger ;-) hi ha gent sensata que s'ha adonat del potencial d'aquests músics, i de les lletres del sempre original Santi Balmes.

I quant temps porten? Ostres...lo seu realment té mèrit. Ara ens toca a nosaltres, els que no sabem fer altra cosa que no sigui escoltar música. Ara ens toca recolzar fins al final a aquests grups tan bons...perquè no ho deixin mai de ser i creixin encara més i més. Endavant!!

Anni B Sweet, la petita fada

La madrilenya és com una fada(sí, ara existeix un nou estil que es diu "fada-indie-folk", ja-ja), i si no em creieu, escolteu-ho vosaltres mateixos...amb cançons rodones com la que ja hauria de ser arxiconeguda Motorway...ja es veu que aquesta noia pot arribar lluny!

La llum dels teus ulls m'esgarrapa!

Singles a Catalunya, com els que s'editaven abans en vinil i recentment en cd? De debò? Grups catalans com els Espart hauríen de vendre com a xurros cançons com aquesta...que, perdoneu-me la rudesa, està de puta mare i és un coi de single rodó!

Avui, una sessió de titelles en un conte molt, molt especial. Pareu bé les orelles!

http://www.youtube.com/watch?v=W9p7wbChpWs

Un, dos, tres i...Jeremy Enigk

Sunny Day Real Estate, The Fire Theft...aquells dies ara semblen lluny. El cantant va tirar endavant la seva carrera en solitari i l'ha dut amb força èxit fins al moment.

Jeremy Enigk (uf a veure quan m'aprenc el cognom) té una predilecció especial per una zona del Mediterrani...concretament cap a Sant Feliu, i això el va portar a voler gravar el seu últim disc...amb músics catalans, de formacions de per aquí que tots coneixem (a veure si reconeixeu els de la foto...). I no és maco, això?? (que es deia abans).

Dons sí, molt maco, i sobretot si teniu l'oportunitat de veure al Jeremy en concert per Barcelona....i si no es pot, al menys de sentir la seva música amb "vale oso" o si ho preferiu "ok bear", el disc amb veu de Seattle i músics d'aquí. Un molt bon exemple per demostrar que la música feta aquí és d'igual qualitat que la feta allà. Llavors, per què tants complexes?

En fi, vaig a seguir escoltant a Jeremy Enigk...Genial personatge, mai decepciona!

Un cafè amb Helena Miquel

Si ahir parlàvem de si és millor el disc, o millor les cançons soltes i independents, avui podríem parlar de noms propis més que de discos i de grups. Un nom propi a tenir en compte al nostre país és el d'Helena Miquel. Alguns la coneixereu pels Facto Delafé y las Flores Azules, o potser com la parella de Oscar Daniello, veu principal dels Facto Delafé, i també bateria dels genials Mishima, o els més veterans en l'escena...és indubtable que l'associeu amb els Élena, on n'és la vocalista, que per cert aquest any han tret un altre disc, "Un cafè, setanta matins".

Ho veieu? Això s'està convertint en un culebrón...tantes relacions entre grups de discos i de parelles....m'encanta! Això demostra la salut de l'escena, segons el meu parer. Una escena que hem d'animar a créixer, que la gent torni a anar més sovint als concerts, que abans d'adormir-nos una veu suau i dolça com la de l'Helena Miquel ens xiuxiuegi un "bona nit", o que quan estiguem tristos en lloc d'escriure bestieses en un blog (no miro ningú ¬¬ autocrítica pura), ens dediquem a escoltar aquella música que sabem que ens regalarà un somriure tan bon punt apretem el "play".

Més música, siusplau, més bona música (de casa o de fora, però si primer no valorem el que hi ha a casa...) a les nostres vides, i més somriures com el seu, el d'Helena Miquel, una de les referents a l'escena estatal.

Delicatessen musicals

Si sou habituals de la ràdio i us agrada anar cercant coses noves al dial, segurament més d'un vespre us haureu topat amb la ràdio d'iCat FM, entre les nou i les deu del vespre, i haureu pogut sentir algunes Delicatessen musicals d'un programa que es diu així, Delicatessen, conduït per Albert Puig.

Aquest programa m'agrada especialment perquè l'Albert, a més de fer una tasca de difusió excel·lent de la música que habitualment no se sent a la ràdio, dóna més importància (ja sigui pel format del programa, pel seu caràcter personal o pel que sigui) a les cançons com a peces soles que no pas als discos sencers.

Aquest és un debat que ja porta anys obert, i recentment, amb la massificació de la música en MP3 i formats comprimits que la gent es baixa d'internet i escolta on vol, s'ha tornat a posar sobre la taula. Crec humilment que el que fa Albert Puig és des de fa anys el que més funciona: les cançons com a peces independents. Sempre hi haurà, evidentment, els grans discos de la història de la música o els discos que simplement són "grans obres mestres" per motius personals de cadascú de nosaltres; ara bé, pels consumidors habituals de música crec que el disc, de dotze, tretze, o catorze cançons, el disc estàndard, el que abans s'editava amb el format caset i més enrere amb vinil, ha perdut molt de protagonisme.

Ara el que mana són les cançons...quants de vosaltres teniu ipod? Quants discos sencers escolteu? Cada vegada ens anem fent unes "playlist" més personals segons el que mana a cada moment...

Bé, és només una opinió, el cert és que Delicatessen és un programa boníssim pel que fa a la qualitat musical perquè Albert Puig és un melòman que sap triar.

I pels curiosos, podeu escoltar i/o baixar-vos els podcast dels programes a la següent adreça:
http://www.catradio.cat/pcatradio/crItem.jsp?seccio=programa&idint=861

els AMICS de les ARTS presenten...L'home que treballa fent de gos

L'home que treballa fent de gos a les festes infantils treu la pols a la disfressa;
puja al seat panda atrotinat, que avui quasi ni s'ha engegat, i no pot mai passar de quarta.
Avui l'ha contractat una família benestant de la ciutat, que viu a la part alta;
para i fa deu euros de benzina, que no en té pas per més, i fa un vistasso a les revistes.

L'home que treballa fent de gos a les festes infantils, aparcar sempre li costa.
I amb el temps que fa, que fa de gos, encara es posa nerviós, truca i espera resposta.
Irromp a la festa amb un pastís, cantant cumpleaños feliz, i li va d'un pèl no caure.
Fa ninots amb globus de colors, i una espasa d'Star Wars, i un ós, i flors, i un dinosaure...

L'home que treballa fent de gos a les festes infantils, fa un senyal a la mestressa;
que el convida a prendre un cafetó, mentre li firma el taló; no troben tema de conversa.
Ella me l'agafa de la mà i el porta al cuarto de planxar, ell de lluny sent la mainada;
Fan l'amor d'una forma animal, entre camises i xandalls; mitjons, petons i americanes....

L'home que treballa fent de gos marxa com si fos famós mentre veu arribar al pare,
L'home que treballa fent de gos, els fa feliços a tots, deu canalles i una mare.
L'home que treballa fent de gos a les festes infantils no sap pas què coi li passa:
gira els ulls cap al retrovisor, la dona abraça aquell senyor, amb l'amor ell no hi té traça...

Mitjons, petons i americanes....
I un ós, i flors, i un dinosaure....
(x5)

Fa poc que es parla d'aquest grup, dels AMICS DE LES ARTS, però trobo que encara no tenen la difusió que es mereixen...a veure si amb aquest disc que trauran a la venta l'1 de desembre, "Bed & Breakfast" aconsegueixen tot el ressò que es mereixen.

Els Amics de les Arts tenen alguna cosa molt especial...com tota aquesta fornada de nous grups cantant en català en un univers més aviat indie (tot i que les etiquetes mai han estat el meu punt fort i per això val més parlar de noms propis sense entrar en etiquetatges subjectius; o sigui, Manel, Refree, etc) que a hores d'ara encara m'estic preguntant com pot ser que no sonin diàriament a les ràdios...és clar que podem aprendre idiomes i anar-nos-en a l'estranger i tot el que vulgueu, però descobrir personatges com un home que treballa fent de gos i el seu encant en Català, no té preu.

Per cert, a la seva web us podeu descarregar els discos que tenen editats fins al dia d'avui...ja em direu què més voleu! http://elsamicsdelesarts.wordpress.com/

Com? Sí, jo també els vull veure en concert a Girona o a la propera edició de l'Acústica de Figueres...encara que això ja no depèn de mi ;-)

Una veu bonica i amb personalitat

No sé què passa en el món de la música en general, però sempre es colen més nois que noies. Pot ser que hi hagi part de tòpics (sobretot en el món del rock and roll i les seves múltiples ramificacions), però també es una realitat: les noies no es dediquen tant a la música com els nois. Mireu aquest blog...lamentablement, a dia d'avui no hi apareix cap noia. Ostres, doncs ja va essent hora de canviar això...i és per aquest motiu que Neko Case, la gran senyoreta amant dels animals que es va presentar fa uns anys com la parella de Danko Jones (no m'imagino com deu ser la casa de dos músics...jeje però segur que seria divertit entrar-hi), s'emporta tot el protagonisme a dia d'avui per reivindicar els seus treballs, primer amb " Fox Confessor Brings The Flood" i fa poc amb el seu "Middle Cyclone". No parlarem ni de millor ni de pitjor, tots dos discos tenen bones cançons i sobretot tenen el seu segell personal..amb les constants referències als animals, i la seva veu...que és, siguem sincers, una veu preciosa.