Si ahir parlàvem de si és millor el disc, o millor les cançons soltes i independents, avui podríem parlar de noms propis més que de discos i de grups. Un nom propi a tenir en compte al nostre país és el d'Helena Miquel. Alguns la coneixereu pels Facto Delafé y las Flores Azules, o potser com la parella de Oscar Daniello, veu principal dels Facto Delafé, i també bateria dels genials Mishima, o els més veterans en l'escena...és indubtable que l'associeu amb els Élena, on n'és la vocalista, que per cert aquest any han tret un altre disc, "Un cafè, setanta matins".
Ho veieu? Això s'està convertint en un culebrón...tantes relacions entre grups de discos i de parelles....m'encanta! Això demostra la salut de l'escena, segons el meu parer. Una escena que hem d'animar a créixer, que la gent torni a anar més sovint als concerts, que abans d'adormir-nos una veu suau i dolça com la de l'Helena Miquel ens xiuxiuegi un "bona nit", o que quan estiguem tristos en lloc d'escriure bestieses en un blog (no miro ningú ¬¬ autocrítica pura), ens dediquem a escoltar aquella música que sabem que ens regalarà un somriure tan bon punt apretem el "play".
Més música, siusplau, més bona música (de casa o de fora, però si primer no valorem el que hi ha a casa...) a les nostres vides, i més somriures com el seu, el d'Helena Miquel, una de les referents a l'escena estatal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada